Devastació
M’ensordeix el silenci
d’aquest món sense tu,
del mirall que ha perdut el teu rostre
i reflecteix tan sols
el buit dels ulls
amb què miro de trobar-te.
De trobar-me…
Ara visc un espai buidat de rialles
un temps sense minuts
omplert de no res.
Tot és caos i absència,
tot és gemec
i dolor.
El meu caos,
la teva absència.
El meu gemec,
el meu dolor.
Sento el cos devastat,
cosit a trets
pel record dels teus dits.
Cada contacte perdut
una ferida que sagna,
cada intent de sentir-te
una margarida
que diu no.
Visc nu, a la intempèrie,
lluny de la teva pell
sense l’abric del teu cos.
Tot és fred,
tot és fosc.
Tot és clam
que no troba oïda
on fer-se ressò.
Digue’m…
Com puc, ara, trobar el mar
sense capbussar-me
en el teu esguard?
Com puc, ara, omplir els pulmons
amb aquest aire
d’àtoms desordenats?
Com creure
en mi mateix,
sense l’alè dels teus mots?
Digue’m…
Com faré volar coloms
si t’has endut el cel?
Em torturo amb un joc cruel
i tanco els ulls imaginant
que els obriré i seràs aquí,
que el teu somriure
esclatarà davant meu,
un altre cop,
que trobaré el foc humit
dels teus ulls clavat en mi,
il·luminant el so
de la teva veu
dient-me:
sóc aquí, estic amb tu.
Però els obro
i tot s’esvaeix.
Davant meu
no hi ha els teus ulls,
ni el teu riure
ni la teva veu.
Només la meva imatge
en un mirall acusador.
Només la teva absència
i la meva devastació.
Xavier Gómez
Crespià, agost 2017