M’ensordeix el silenci

d’aquest món sense tu,

del mirall que ha perdut el teu rostre

i reflecteix tan sols

el buit dels ulls

amb què miro de trobar-te.

 

De trobar-me…

 

Ara visc un espai buidat de rialles

un temps sense minuts

omplert de no res.

 

Tot és caos i absència,

tot és gemec

i dolor.

 

El meu caos,

la teva absència.

El meu gemec,

el meu dolor.

 

Sento el cos devastat,

cosit a trets

pel record dels teus dits.

 

Cada contacte perdut

una ferida que sagna,

cada intent de sentir-te

una margarida

que diu no.

 

Visc nu, a la intempèrie,

lluny de la teva pell

sense l’abric del teu cos.

 

Tot és fred,

tot és fosc.

Tot és clam

que no troba oïda

on fer-se ressò.

 

Digue’m…

 

Com puc, ara, trobar el mar

sense capbussar-me

en el teu esguard?

 

Com puc, ara, omplir els pulmons

amb aquest aire

d’àtoms desordenats?

 

Com creure

en mi mateix,

sense l’alè dels teus mots?

 

Digue’m…

 

Com faré volar coloms

si t’has endut el cel?

 

Em torturo amb un joc cruel

i tanco els ulls imaginant

que els obriré i seràs aquí,

 

que el teu somriure

esclatarà davant meu,

un altre cop,

 

que trobaré el foc humit

dels teus ulls clavat en mi,

il·luminant el so

de la teva veu

dient-me:

sóc aquí, estic amb tu.

 

Però els obro

i tot s’esvaeix.

 

Davant meu

no hi ha els teus ulls,

ni el teu riure

ni la teva veu.

 

Només la meva imatge

en un mirall acusador.

 

Només la teva absència

i la meva devastació.

 

Xavier Gómez

Crespià, agost 2017