El futur

Res li feia presagiar el que es trobaria en aquella terrassa assolellada quan va sentir l’impuls de seure-hi per prendre un refresc.

L’Òscar havia passat el matí en unes conferències, content de poder-se escapolir per unes hores de l’ambient tediós de l’oficina. Darrerament la feina havia baixat molt i els dies havien esdevingut un desert de sorra densa que alentia el pas de les agulles del rellotge. Visitar un proveïdor o algun esdeveniment com el d’aquell matí eren els únics oasis que alleujaven, momentàniament, la penosa ruta de cada dia, de cada setmana, de cada mes…

No s’explicava el motiu, però havia estat distret la major part del matí. Li costava concentrar-se en el que explicaven les ponents, unes investigadores finlandeses que relataven bones pràctiques dutes a terme en el seu país.

A l’Òscar el tema l’interessava molt. Però una espècie de neguit, l’origen del qual no va ser capaç d’identificar, el mantenia en tot moment amb la ment absent. Com quan estàs a punt d’arribar a un esdeveniment llargament esperat i en les hores precedents ets incapaç de pensar en res més.

Però a l’Òscar no l’esperava res. No tenia cap esdeveniment especial en perspectiva. A la tornada de les conferències, a la feina es trobaria únicament la monotonia habitual: els semblants grisos dels companys, duent a terme tasques igualment grises en una oficina amb parets de color indefinit.

Potser va ser la visió d’aquesta manca de policromia en el que l’esperava el que el va empènyer a seure en aquella terrassa. Encara disposava de temps. Potser un vermut i unes olives (farcides d’anxova, això era innegociable) l’ajudarien a asserenar la inquietud que l’havia garratibat interiorment durant tot el matí. Aquell pessigolleig aparentment fora de lloc; un pressentiment que, sens dubte, havia errat el destinatari.

Potser perquè és un dia laborable, la terrassa disposa de ben bé la meitat de les taules lliures. Fantàstic, pensa. Una de les coses que més odia és haver de fer cua o iniciar un pelegrinatge per trobar un bar o restaurant on poder-se aposentar. Sempre que pot, reserva taula amb antelació.

L’èxit d’aquella improvisació el fa sentir bé.

Escull una taula protegida per un para-sol. La protecció no s’adreça només a la irradiació solar, és també necessària contra els efectes de l’eixam d’ocells que omplen els arbres de la zona, que no tenen gaires miraments a l’hora d’expulsar els sobrants de les seves digestions. No excedir el límit del para-sol és del tot indispensable per no acabar batejat.

Mentre s’acomoda, el cambrer li pren nota. Conscient que gaudirà d’una estona de calma i ambient agradable, l’Òscar s’arrepapa satisfet a la cadira, alhora que inicia una ràpida exploració de l’entorn.

I és aleshores quan la veu.

Una figura femenina, asseguda dues taules més enllà. No la coneix, però alguna cosa el fa posar en guàrdia. Una sensació estranya se l’instal·la a la boca de l’estómac. En un instant, el seu camp de visió queda completament ocupat per ella.

Lluu una cabellera rossa, molt rinxolada, parcialment retinguda per unes ulleres a la part superior. Algun tirabuixó s’escapa de la contenció i es bressola lliurament davant el rostre, atorgant-li un aire adolescent.

Escriu amb afany en un quadern de tapes dures, aparentment un Moleskine. De tant en tant, la punta superior del bolígraf descansa entre els llavis, fins i perfilats, pintats d’un vermell molt viu. Breument, la desconeguda fixa la vista en l’infinit, potser buscant inspiració, i l’Òscar entreveu uns ulls clars, molt probablement verds. El que és inequívoca, però, és la lluentor d’aquella mirada.

Poca cosa més es veu d’ella. Unes mans blanques, com la pell de la cara, extremadament delicades i rematades per ungles com gotes de sang fresca. Uns pits ferms tensen la brusa, molt cenyida, dibuixant una silueta que harmonitza amb la bellesa angelical del rostre.

Quan torna a respirar, l’Òscar conclou que, efectivament, no la coneix. Però se sorprèn a si mateix preguntant-se com pot haver viscut fins aleshores sense haver-la conegut. I alhora, en canvi, aquest sentiment es barreja amb la sensació que la coneix de sempre.

Hi ha moments a la vida que són punts d’inflexió. Cruïlles, revolts, que de manera inesperada canvien el camí que transitaves i et fan sentir que res, a partir d’aquell moment, no serà igual. L’Òscar, assegut sota el para-sol en aquella terrassa improvisada, sent justament això.

No ha sentit la seva veu. No sap què pensa, què somia, d’on ve ni cap on va. No en coneix l’olor, ni el tacte de la pell. No s’ha endinsat en la seva mirada ni n’ha tastat l’ànima. Ella, ni tan sols s’ha adonat encara que ell existeix.

Però des d’aquell precís instant, l’Òscar sap que la presència o l’absència d’aquella dona condicionarà la resta de la seva vida.

Com sempre que es concentra molt, es comença a gratar la templa esquerra amb dos dits. Ha d’idear alguna cosa, l’ha de conèixer. Com s’ho farà?

Li passa pel cap apropar-s’hi i dir-li sense embuts: -Hola, em dic Òscar i sé que passarem junts la resta de les nostres vides. Total, si és cosa del destí, com abans resolguem, millor –pensa.

Però a la velocitat de la llum imagina les possibles respostes: una riallada, en prendre-li directament per boig; o, pitjor encara, que el denunciï al cambrer per assetjament. No, potser no és bona idea. Ho deixa estar.

Llavors, com a bon cinèfil, pensa en com es resoldria una situació així en una pel·lícula. Les escenes cinematogràfiques són un bon catàleg de possibilitats i sovint hi pensa cercant-hi respostes. Si el cinema s’emmiralla en la realitat, per què no es pot fer també a l’inrevés?

De seguida ho veu clar. Crida al cambrer.

– Sisplau, porti una copa del millor cava que tinguin a la senyoreta d’aquella taula –indi-ca amb un moviment lleu de la barbeta.

Uns minuts després, el cambrer dona compliment a l’encàrrec. És un moment de gran tensió, l’Òscar no es vol perdre detall de la reacció d’ella quan el cambrer indiqui que la copa és cortesia seva.

 

Tot succeeix de manera vertiginosa. El cambrer que s’apropa, diposita la copa a la taula, la dona se’l mira amb sorpresa, obre la boca per preguntar… i de sobte per darrera d’ella, vingut del no res, apareix un home alt, molt alt, de cabells rossos lligats en una cua, que diposita un petó breu en la galta d’ella i s’asseu amb decisió a la mateixa taula.

– Prenent cava, a aquestes hores?

– No, jo…

– És per cortesia d’aquell senyor d’allà –comunica el cambrer.

Tots els ulls del món es claven en l’Òscar, que no se’n sap avenir del gir inesperat dels esdeveniments.

Enrojolat fins a les orelles, fa una breu salutació amb el cap i s’aixeca ràpidament per anar a la barra a pagar. A cua d’ull ha pogut percebre els somriures sorpresos dibuixats en els llavis de la sobrevinguda parella.

Sense atrevir-se a mirar-los demana el compte de la seva consumició i la copa. Però en el darrer moment, en un arravatament d’èpica, demana un paper al cambrer i escriu:

           L’enhorabona, és un home molt afortunat.

El plega i demana al cambrer que serveixi també una copa de cava a l’acompanyant nouvingut, i li lliuri la nota. Ho paga tot i enfila ràpidament per un carrer lateral, desitjant amb totes les forces que el meni a una altra dimensió. Una dimensió on no existeixin dones que t’enamorin a primer cop d’ull i menys encara dones emparellades que t’enamorin.

Ja és mala sort, va pensant. I no sap si el que sent és més decepció o vergonya pel ridícul que ha fet. En aquesta ocasió, el mirall cinematogràfic ha fallat.

 

El dinar, la resta de la jornada laboral… tot transcorre enmig d’un desànim notable. Tal com al matí no entenia el neguit que l’havia posseït, ara no comprèn la sensació de pèrdua que el domina.

Per distreure’s i mirar de trencar aquella sensació angoixant, decideix fer-se un regal. Tractant-se de l’Òscar, això només té una interpretació: comprar-se un llibre.

La llibreria del barri és el seu santuari. No sempre hi compra, s’arruïnaria, però li agrada passar-hi llargues estones remenant llibres, fullejant-los, olorant-los. És com si rebés d’ells una energia invisible que li entra pels ulls, pels dits i per tots els porus de la pell. No ho ha explicat mai a ningú pel temor a que el prenguin per un sonat, però hi sintonitza. Hi ha qui abraça arbres; ell, metafòricament, abraça llibres.

Comença el ritual i va llegint els títols; això el fascina. Alguns són en si mateixos una obra completa. Repassa els prestatges, les piles de llibres ordenats damunt taules quadrades de les quals només són visibles les potes. En un moment donat, concentrat com està, enlaira la vista i es troba dos ulls verds clavats en ell, observant-lo. És ella.

La seva mirada encuriosida es transforma instantàniament en un somriure. L’Òscar respon d’igual manera, però afegint-hi un enrojolament que el fa sentir com l’home-torxa. Un altre cop. Quin dia porto, pensa.

Per uns instants s’atura el temps, el món deixa de rodar, tot queda en suspens.

Balbuceja alguna cosa semblant a un “Bona tarda” i ràpidament desvia la mirada. Ja havia ficat la pota una vegada, amb una en tenia ben bé prou. Confós, amb gest nerviós treu el mòbil de la butxaca, mira la pantalla breument i, com si el reclamés de sobte alguna urgència, surt esperitat cap a la porta.

Quan posa els peus a la vorera, se sent salvat. Però amb l’impuls topa amb un home que fuma d’esquenes. Es gira, sorprès. És molt alt. I ros.

– Oh, no –pensa l’Òscar. I té la fugaç sensació que la relliscada de la terrassa el perseguirà per sempre més.

No hi ha escapatòria, el té a dos pams davant seu i se’l mira fixament. Veu com se li dibuixa un somriure als llavis. Però no és un somriure amb malícia, burleta, tipus “Ara ja et tinc”, impulsat per la gelosia. No. És un somriure franc, sincer, d’orella a orella.

L’Òscar està atordit, no reacciona. Es manté allà, palplantat, esperant que succeeixi alguna cosa, bona o catastròfica, tant se val, que el vingui a salvar i l’alliberi de donar explicacions.

És l’home de dos metres qui parla primer.

– Li agraeixo la copa de cava, però la meva germana i jo no sabíem…

– Germana…? –gairebé crida l’Òscar.

– Sí…

– Disculpi, he oblidat una cosa a dins –i mentre es gira per entrar, pensa: el futur.

 

Xavier Gómez

Novembre 2017