El Geni de Serendip

A l’Illa de Serendip, fa molts i molt anys, en els temps en què les persones encara creien en éssers màgics i per això mateix aquests existien, hi vivia un jove inquiet i agosarat.
En Martí, que així es deia, tenia grans virtuts i era estimat per tothom que el coneixia. Però tenia un gran problema: tot ho volia per ja mateix. Tenia molts somnis, volia aprendre moltes coses i conèixer multitud de llocs diferents. Volia ser feliç de seguida, sense demora.
Aquesta circumstància el feia viure en un estat de perpètua insatisfacció. Per això ocupava la major part del temps en la recerca d’un geni poderós que l’ajudés a acomplir els seus desitjos.
Un matí lluminós en què ja havia esclatat la primavera, es trobava examinant llànties en un mercat, per si alguna d’elles resultava ser màgica i contenia aquell ésser desitjat a l’interior. De sobte va sentir una veu que li deia:
– No és pas aquí dins, on trobaràs aquell que et proporcionarà la felicitat.
Es va girar i es trobà fit a fit amb un home que semblava tenir la mateixa edat que la història del món.
En Martí, sorprès per la declaració i encuriosit, va voler saber-ne més: On el trobaria, doncs?
L’ancià, amb posat greu i veu calmosa, li explicà que només el podria trobar al fons d’un llarg congost que discorria entre les muntanyes que s’alçaven al nord de l’illa, allà on gairebé ningú s’atrevia a aventurar-se.
– El camí és llarg i feixuc -el va avisar. Però en les seves profunditats trobaràs allò que busques, l’ésser que pot fer realitat tots els teus somnis. Només aquell que arriba fins el final obté el do de trobar-lo.
En Martí va sospesar el valor d’aquelles paraules. Se l’havia de creure…?
L’aspecte venerable d’aquell ancià, la serenor amb què s’havia adreçat a ell i una mena d’energia misteriosa que hi va percebre el van fer decidir a provar-ho. Per què no? No hi tenia res a perdre, a ciutat havia fet mil indagacions sense cap resultat.
Exploraria, doncs, aquell congost fins trobar l’ésser màgic i poderós que li permetria assolir tot el que desitjava.
L’endemà mateix va posar-se en camí.
Al començament tot resultà molt fàcil. Va travessar grans planes per on era molt còmode caminar. Era optimista, si anava a aquell pas aviat assoliria el seu objectiu i se’n podria tornar, ben satisfet.
Arribat al peu de les muntanyes va veure una escletxa que s’obria pas entre elles, una mena de passadís natural que discorria flanquejat per arbres tan alts que no se’n distingia la punta de dalt, que ben segur gratava el cel.
En Martí s’endinsà decidit per aquell congost, convençut que era el què li havia descrit el savi enigmàtic.
– Si el congost existeix –va pensar- tota la història deu ser certa.
Aquest pensament el va animar i donà una nova embranzida als seus peus.

Mica en mica, el camí s’anà fent més dificultós. Continus pendents i baixades vertiginoses s’anaren succeint i retardaven el seu avenç. Ara el camí girava cap a un costat, ara cap a l’altre, fins el punt que li va semblar que caminava fent cercles. Però no, el terreny que trepitjava era diferent a cada pas, malgrat algunes pedres li resultaven familiars.
El sol ja no l’acompanyava en tot moment, com a la plana. A voltes la cúpula que formaven les branques dels arbres era tan espessa que no permetia el pas de la llum, i en Martí no sabia si era de nits o de dia.
En altres moments, els rajos del sol s’obrien pas entre el fullatge i de cop i volta tot s’il·luminava; també la seva mirada, que recuperava la lluentor de l’esperança i de la il·lusió.
Al començament s’entrebancava a cada pas; per molt que li semblava que caminava amb cura i prudència, era com si algun estrany encanteri li col·loqués les pedres justament sota els peus, i en més d’una ocasió va acabar estirat a terra tan llarg com era.
Amb els entrebancs i les caigudes, però, anà aprenent a tenir més cura, a preveure les pedres, a esquivar les branques que aparegudes del no-res amenaçaven amb fuetejar-li la cara.
Caminà i caminà i caminà… fins que va perdre la noció del temps, i ja no sabia si havien passat dies, mesos o anys. De fet, va començar a pensar que sempre havia viscut allà dins, en aquell congost interminable.
Molts cops va estar temptat de girar cua, però la idea de trobar aquell ésser meravellós que faria realitat tots els seus somnis l’animava a seguir endavant.
Un dia, mentre caminava distret i feia estona que no pensava en aquell objectiu anhelat, va percebre una lluentor en la distància.
– Potser és allà? –va pensar, animat. I amb els ulls brillants per l’emoció apressà el pas.
Al cap d’un temps que li semblà etern arribà a l’indret d’on semblava emergir aquella resplendor. Però aviat va quedar desconcertat, perquè el camí quedava estroncat, no hi havia sortida. Una paret enorme aparentment infranquejable barrava el pas.

Devia ser el final anunciat per l’ancià, va raonar. Però allà no hi havia ningú! On era l’ésser màgic totpoderós? On s’amagava aquell poder suprem que havia de concedir-li tot el que anhelava?

Allà només hi era ell. I ningú més.

Desconcertat i temptat de sentir-se enganyat, va explorar amb més deteniment aquell indret, i va localitzar d’on emergia la llum que havia percebut en la distància. S’hi va atansar i… va fer un bot enrere!

Havia vist algú que l’observava. Recuperat de l’ensurt s’hi va acostar de nou, amb més calma.

De sobte, l’expectació va esdevenir sorpresa, en adonar-se que aquell rostre que l’observava, igualment sorprès, en aquell doll d’aigua mansa no era un altre que ell mateix.

I llavors ho va entendre tot.

Va comprendre allò que el savi del mercat l’havia intentat transmetre:

Que l’ésser meravellós i màgic del qual depèn tot allò que aconseguiràs a la teva vida no és cap altre que tu mateix. Allò que penses, allò que fas i allò que sents és el que t’apropa o t’allunya dels teus somnis.

I que si crees les condicions necessàries, tot allò que desitges vindrà a tu. Perquè tu ets el veritable origen de la teva felicitat.

Xavier Gómez
Abril 2017
Per al programa de ràdio “L’Illa de Serendip”