Fred

Aquell matí feia un fred gairebé insuportable. La Lídia, cabell curt tenyit d’un ros gairebé platí, pantalons i jaqueta negres, mirada glauca i dits nerviosos, s’esperava al banc de sempre enmig d’aquell parc solitari.

Quedaré congelada en qualsevol moment –va pensar, mentre colpejava el terra amb els peus entumits.

Havia esgotat la imaginació fent gimnàstica anticongelant quan arribà la Noa. La seva cabellera, negra i abundant, emergia d’una gorra de llana rematada amb una borla vermella. Gairebé el mateix color que prenia el seu nas, envermellit pel fred.

Extasiada, la Lídia va pensar, com tantes vegades, que era l’ésser més bonic que havia conegut mai.

Sense una paraula, s’hi apropà i la besà als llavis. Sóc tan afortunada…

El fred i les ganes de sentir-se van alimentar l’atracció irresistible que les va fondre en una abraçada gairebé desesperada.

Era el seu moment de llibertat. Aquell en què, lluny de la incomprensió de les famílies i les mirades iròniques dels companys de classe, podien manifestar el que realment sentien. Aquell espai de temps en què podien ser realment elles, i no els personatges que la societat els reclamava.

El fred intens va desaparèixer de les pells al ritme amb què els cors irradiaven escalfor i compassaven els batecs.

La Noa s’endinsà en la mirada aiguamarina que la contemplava. Era feliç. I, per uns instants, optimista.

S’apropava el moment d’entrar a classe, calia retornar a la realitat. Molt juntes, amb les mans entrelligades, van caminar lentament fins el límit del parc. Frontera que era també el límit del seu paradís particular.

Més enllà de nou el fred, el camuflatge, la distància i la incomprensió.

Algun dia això canviarà, es van dir amb la mirada.