La trucada

Una penombra densa imposava el seu regnat inapel·lable en totes les estances de la casa. Un domini absolut, gairebé infame, que foragitava tot rastre de llum i claror.

El senyor Recasens ho preferia així. Res no podia destorbar l’estat de concentració que s’havia autoimposat. Cap escletxa de llum. Cap soroll. Cap distracció.

Com si el temps hagués detingut la seva mola, la casa aguantava la respiració. Els cortinatges densos i estampats amb colors tan foscos que gairebé impedien distingir les formes vegetals que reproduïen, cobrien les finestres amb un aire marcial i greu, com guardians lliurats a la causa. Les catifes que amagaven bona part del terra esmorteïen amb eficàcia les poques passes que el senyor Recasens s’atrevia a fer.

Les campanades del rellotge de paret, única prova de vida en aquell món suspès, esquinçaven l’aire amb periodicitat matemàtica, com un diapasó gegant obstinat a conferir moviment a un aire inert.

El senyor Recasens vivia sol. La seva dona havia mort feia anys d’unes febres malignes, adquirides amb tota certesa en aquell creuer que havien fet per les costes africanes. L’acabament de la guerra mundial havia reobert les rutes comercials, i per celebrar-ho van decidir embarcar en un vapor i veure món. O el que en quedava.

Havien tingut un fill, però es va entossudir en anar a lluitar contra el feixisme que s’estenia per Europa. No en va tornar.

Ara la seva vida es reduïa, amb un afany poc menys que desesperat, a la fàbrica. No n’era el propietari, però la dirigia des de feia molts anys. Tants, que li costava distingir la seva vida personal de les tasques que exercia com a director. I les pèrdues familiars no havien fet sinó incrementar i consolidar de forma inexorable aquella situació. Però el senyor Recasens no n’era, conscient. No li calia. La fàbrica era la seva vida, i la resta havia girat en torn a aquest fet inequívoc. Algunes persones properes havien vist en això la causa probable de la fugida del fill, que en absència de figura paterna havia cercat una causa que l’acollís. Que l’abracés. Però el senyor Recasens ni s’ho va plantejar. Quan el seu fill li va comunicar l’enrolament en el cos expedicionari, es va amoïnar pel perill que representava aquell fet per a la continuïtat de la dinastia Recasens al capdavant de l’empresa. Es va preocupar pel manteniment del ritme de la producció. Per res més. La fàbrica era la seva vida, i la seva vida es restringia a la fàbrica.

Però ara tot estava en perill. Tot penjava d’un fil. Concretament, el que connectava aquell aparell negre i estranyament erecte que ocupava un lloc d’honor damunt el moble de la sala d’estar.

Esperava una trucada. La trucada que podia fer que tot continués com sempre, dins un ordre tranquil·litzadorament monòton i habitual, o bé que aquest esclatés i la seva existència s’enfonsés en el pitjor dels inferns: la ignomínia, el descrèdit, la marginació, l’expulsió amb deshonor del seu preuat estatus social. L’anorreament total i absolut, en definitiva, de la seva vida.

Pensava en tot això, presa del pànic, mentre observava l’arrogància amb què el telèfon persistia en el seu silenci.

El deliri havia començat vint-i-quatre hores abans. Els accionistes de la fàbrica s’havien presentat d’improvís, acompanyats d’uns comptables i un inspector del Ministeri. Els havien arribat informacions, van explicar, sobre unes irregularitats greus, i venien a comprovar-ne la veracitat.

Aquell fet va descol·locar profundament el senyor Recasens, que, si d’alguna cosa es vantava, era de dur un seguiment exhaustiu i minuciós de totes les activitats que es desenvolupaven sota el seu regnat a la fàbrica. De caràcter metòdic i rigorós, no deixava cap control en mans de ningú: ni sobre la producció, ni sobre les entrades i sortides de material, ni sobre els comptes i els resultats d’explotació. Era poc amic de delegar. Així es quedava més tranquil.

El senyor Recasens considerava les trampes i l’engany com el súmmum de la baixesa humana. Per això, la sola possibilitat que hi hagués irregularitats en la seva gestió l’espaordia fins a deixar-lo en un estat gairebé catatònic.

Per tal de poder fer les verificacions oportunes sense interferències, els propietaris li van demanar que l’endemà restés a casa seva. Si tot estava en ordre, el trucarien per tal que es reincorporés amb normalitat a les seves funcions. En cas contrari, ells mateixos el visitarien al seu domicili, no voldrien que es tornés a acostar a la fàbrica.

La penombra i el silenci que havia imposat a la casa l’ajudaven a concentrar-se. No podia arriscar-se a que res impedís sentir el telèfon, que per força havia de sonar. Ell no havia fet res malament. I mentre observava fixament l’aparell, com si pel fet de mirar-lo pogués invocar-ne el so, repassava mentalment qui el podia haver tendit una trampa, perquè s’havia de tractar d’això. Alguns a l’empresa cobejaven el seu lloc de feia temps, però la seva gestió mai havia donat problemes, i els propietaris, absents habitualment, no havien vist en cap moment la necessitat de rellevar-lo.

No podia imaginar que algú hagués ordit una estratègia per enfonsar-lo. A ell, no. Sempre havia estat generós amb tothom. Generós i just. No tenia cap sentit.

Les hores transcorrien lentes i pesants. A l’engranatge que empenyia amb constància les busques del rellotge s’afegia el seu propi cervell, úniques mostres d’activitat en aquella casa segrestada a la vida.

Poc a poc, l’agitació del cervell s’anà desplaçant al cor, que va anar adoptant un ritme cada cop més accelerat. No s’atrevia a tocar el telèfon, despenjar-lo i comprovar si funcionava. I si en aquell precís instant intentaven trucar-lo? No, no; millor ni tocar-lo.

La calma inicial va donar pas a una angoixa creixent. En alguns moments sentia que s’ofegava, mentre una suor freda li començava a relliscar per les temples. Era tard, per què no trucaven?

De sobte, l’aire es va veure esquinçat per un soroll tronador, un so que el silenci acumulat durant tot el dia va fer estrepitós.

Era el timbre de la porta.

Com si fos la reacció a tantes hores silents, multitud de sons van omplir l’espai. A fora, a l’escala, un noi amb veu de tenor informava els veïns que ja s’havia restablert la línia del telèfon. A dins, la darrera campanada del rellotge assenyalava amb exactitud el darrer batec del senyor Recasens.

 

Xavier Gómez

Novembre 2017