Pedres

I

Es van conèixer a través d’un somriure. Un gest humà que amb càrrega emocional dinamità el silenci i la fredor d’aquell entorn virtual.
Les paraules es van succeir llavors com una marea oceànica. A cada embat les ones de mots i sentiments s’endinsaven més i més en les platges dels cors.
A la primera trobada, breu, expectant, se’n succeí una altra, i una altra, i més… Fins que van concloure que, per fi, s’havien trobat després de somiar-se tota la vida.
Parlaren molt de camí compartit i molt de construir. De bastir un gran temple que acollís les seves vides, les individuals i la conjunta, on tot fos possible, on tot fos ric i enriquidor, vivificant i viu.
Van col·locar una pedra damunt l’altra; grans i petites, totes sòlides, totes tallades amb primor. Se succeïren mesos i anhels, i el temple s’anà enlairant donant aixopluc a aquells dos cors, omplint-se amb la passió dels cossos i una munió de somnis per construir.
Un dia de tardor, quan les fulles encatifaven carrers i camins i les hores lluminoses cedien pas al recolliment de la nit, ella va desaparèixer.
Ell restà sol en aquell temple buidat de sentit, omplert de dolor, preguntant-se quina era la pedra que no havia col·locat bé.

 II

Van retrobar-se al cap d’un any. Un breu missatge de felicitació en va ser el detonant. Quatre paraules. Quatre, exactament. Però van obrir l’horitzó.
Dubtes, vacil·lacions i temors van ser foragitats per l’evidència del sentiment. Una nit de Nadal, a la sortida d’un teatre, la pedra antiga d’aquell monestir en va ser testimoni: l’abraçada impetuosa, intensa, indeturable va amarar cors i cossos d’amor retrobat, amb una alenada de respiració llargament continguda.
No van parlar de camins, no van projectar temples. L’horitzó era ara i aquí. Però els ulls espurnejaven quan creuaven les mirades, els batecs compassaven un mateix ball i el foc de les pells hauria cremat Roma de nou.
Els brots primerencs iniciaven l’esclat del verd sota el sol de primavera. Tot era vida anunciada. Entre ells. Al món que els envoltava. Tot era il·lusió, tot era promesa no declarada. L’aire era càlid aquell diumenge inesperat, quan ella desaparegué de nou.

Xavier Gómez
Maig 2016