Singladura

Prenc la ploma entre els dits i la submergeixo en la immensitat blanca i expectant. Allà on desitjo que navegui i, entre les onades de paraules, defineixi un solc que reveli el rumb del pensament. Del sentiment, potser.

La ploma vaixell s’atura uns instants, indecisa. No gosa iniciar la travessia. És tan immens l’oceà blanc! Són tantes les ones per solcar! Tants els camins possibles! Tants els errors probables…!

Nàufrag a terra ferma, sóc mariner amb el somni d’un horitzó als ulls, esperant a port per salpar.

Fins que una paraula alada s’atura majestuosa a proa i em deixa anar: “Segueix-me”.

 

Xavier Gómez

Juny 2016