SOS

Una pàgina oberta uns segons de més. Uns ulls que abandonen la lectura i miren més enllà, potser buscant un cambrer. Una escletxa. Un salt.

Com vinguda del no-res, aquella morena de cabell ondulat se li seu al davant, ocupant la cadira buida a l’altra banda de la taula.

Li parla com si ja el conegués. Encara paralitzat per la sorpresa, l’Ernest pensa que li resulta familiar, malgrat tot. Aquella melena negra, aquella piga al front…

Està esverada, s’embarbussa, intenta alertar-lo d’alguna cosa.

En un esforç per concentrar-se, l’Ernest fa el gest de tancar el còmic que estava llegint, però ella l’atura. –No ho facis  -li prega. Li ordena, gairebé.

Porta uns minuts mirant d’encaixar les peces que li arriben de forma atropellada, quan recorda que té molta set. Es gira buscant de nou el cambrer. El localitza i amb un gest li demana que s’apropi.

Quan retorna la vista al davant, la cadira és buida. La morena misteriosa s’ha esfumat, amb la mateixa imprevisió amb què ha arribat. Rastreja l’entorn amb la mirada, però no la localitza. La sorpresa per l’aparició deixa pas a l’astorament.

Resignat, es capbussa de nou en la lectura, mentre recorda que la història es troba en un punt àlgid: l’assassí està a punt d’atacar de nou. De sobte, en la baralla, la probable víctima mira fixament als ulls del lector, que s’esbatanen davant aquella melena ondulada i morena i aquella piga al front.